A les nostres habitacions llegim, dormim, escoltem música, fumem, no fumem, embrutem, netejem, discutim amb nosaltres mateixos, fem l'amor i moltes altres coses que no contem perquè la vergonya no ens deixa.
Observar el rastre de la presencia de cada individu és un plaer que convida a imaginar desde les coses més corrents fins allò més inaceptable, però pareix ser que els records d'aquestes diversions sempre son guardats als calaixos més oblidats de la nostra memòria.
Les interpretacions dels cuadres realistes o transfiguratius solen tindre un transfons moral. Cuan la pintura es basa en la “realitat” sol tindre com a nucli temàtic a l'home i les seves contradiccions, per tant, diriem que l'artista només és un individu que, voluntaria o involuntariament, obri i investiga camíns que permaneixen ocults al cor de la mentalitat col·lectiva.
En el cas de Francis Bacon es evident que entre altres li atrauen els temes relacionats amb el catolicisme i la crucificció per la forta connotació mística i morbosa que aquests li ofereixen.
Crucifixións, cossos deformats, apunts de restes sagnants d'animals als escorxadors i figures que et fan recordar idees que tenen a veure amb l'individu urbà, domèstic i postmodern.
L'obra de Francis Bacon a dies d'avuí encara posa els pels de punta als sectors eclesiàstics perquè rasca ferides que encara no han sicatritza't, no obstant, jo soc dels qui creuen que les interpretacións construides de vegades donen a l'obra una càrrega dramàtica exagerada.
Francis Bacon elegeix i aborda els temes d'una manera intuitiva. No és plenament conscient de quines poden ser les conseqüències però té molt clares quines son les qüestions més atractives perquè per a ell només es tracta d'un joc.
Jugar amb la pintura jugant a fer el drama.