Vanguardias, intuición y Thomas Hirschhorn. (originalmente escrito en castellano)

La estética actual es el reflejo, hoy igual que ayer, de la sociedad en todas sus facetas. Es el reflejo de actitudes, tendencias, cánones o sistemas de pensamiento y de una determinada técnica teórica.
En mi opinión la práctica artística y la crítica han devenido en este último siglo un cuerpo compacto que ha actuado como esponja y catalizador a la vez, influyendo en otros campos y contribuyendo a la transformación constante.

En un sentido abstracto, la deconstrucción implica transformación. Así lo concibió el cubismo después de todo aquel proceso iniciado a principios del siglo XX, inscrito en ese mar de “ismos” hoy conocido como “las vanguardias”.
La obra de arte se configuraba como el resultado/conclusión de un proceso. En el caso del cubismo, curiosamente, la deconstrucción formal esbozaba una conclusión objetual, la deconstrucción devenía construcción.
De alguna manera, en todo proceso creativo siempre ha imperado una máxima academizante: la síntesis. La conclusión siempre es el resultado de un proceso de tanteos con voluntad de resumir, de despejar o de higienizar lo residual para vislumbrar aquello que ha de entenderse como propuesta estética.
El referente es la casilla de salida. Tiene que haber una voluntad, una intención, o una necesidad no exclusivamente racional de alcanzarlo o transformarlo. La sensaciones del artista, los estímulos, o aquello que se conoce como “intenciones”, se sitúan en distintos niveles del proceso creativo. La consciencia, el grado de consciencia, es algo que el artista adquiere con el tiempo con el dominio de una técnica o lenguaje. Ya sea mental o físico.

Pero existe aquí algo que resulta paradójico: el dominio total de dicha técnica puede convertir la obra del artista en un lenguaje previsible, así pues, el interés artístico de una obra no reside tanto en el nivel de control técnico adquirido sino más bien en el equilibrio/simbiosis entre lo expresado y la factura del medio con que se materializa o se hace visible.

Con esto se establece un vínculo entre aquellos artistas que pertenecieron al periodo de las vanguardias y los artistas actuales.

En un sentido contextual los artistas contemporáneos no actúan bajo los mismos influjos que los artistas modernos o postmodernos. Podríamos identificar, incluso, desde una perspectiva muy limitada, diferencias notables entre grupos de creadores actuales y creadores postmodernos, pero los componentes que inducen al individuo a sumergirse en este mundo de pulsiones y de sensaciones puramente mentales no varia. La naturaleza del artista siempre conserva la misma idiosincrasia.

Pulsió sobre paper.

Últimament tinc una estranya sensació de retrocés. Em sent plenament identificat amb l'automatisme quan execute els traços sense mirar. Aquesta sensació de descontrol m'agrada. Tal vegada siga aquest estat o aquesta pràctica el recurs més sincer que he fet servir fins al moment. Els treballs pareix que es resolen amb més simplicitat. No son treballs amb molta quantitat de matèria, sinó més bé tot el contrari. Son més líquids.

M'agradaria arribar a configurar un quadre amb un únic traç nerviós molt fi. Una única pulsió. Comen-se a sentir-me de nou identificat amb els dibuixos senzills. M'interessa que el mig siga el més directe possible, però continue treballant amb molts quadres a la volta, de moment encara necessite construir el caos informal.

Sense títol.

sense títol II.

Excés de fantasia necessària.

Diria que tot allò que prové de l'art es una fantasia, un producte exclusivament humà que és i ha de ser obligatoriament imaginatiu.
Els homes i les dones som fantàstics per naturalesa, l'artista només és un individu que es submergeix de manera favorable (o no) en aquest àmbit.

La seva funció és la de jugar i divagar.

L'esmentada facultat es fa palpable per a l'observador en l'acte estètic. La divagació es un joc que ha de ser exhibit d'alguna manera. Sense exhibició no hi ha acte comunicatiu, sense acte comunicatiu desapareix tota possibilitat estètica. Hem de tindre en compte que un artista sempre serà un exhibicionista. (en el sentit més positiu de la paraula)

Els estils es confeccionen per mig dels artistes més compromesos, però no es pot construir un trajecte si no es fa ús de l'exhibició. El carisma i la sensualitat només poden existir si hi ha exhibició.

Com en un acte teatral l'artista es reinterpreta sempre a sí mateix. El pro home sempre es presenta al públic per mig de la provocació. El talent es pot instal·lar en qualsevol àmbit. Així mateix, també em de tindre en compte que l'individu "artista" es desenvolupa sempre gràcies a la fantasia col·lectiva. (Sense el col·lectiu res té sentit.)

La fantasia individual no implica individualisme perquè la naturalesa de l'individu l'obliga a conviure amb la resta. Lluitar contra aquesta evidencia facultativa implicaria automarginació, soledat, depressió psicològica, etc..

La fantasia col·lectiva exigeix el treball fantàstic dels artistes, com deia, el talent es pot instal·lar en qualsevol àmbit: política, docència, economia, hosteleria, patinatge, construcció, música, i un llarguíssim etcetera.

Actualment el “món de l'art”, en aquest sentit, actua com un apartheid acreditat oficialment per a divagar. Un món de possibilitats que reclama contínuament l'atenció d'un públic que no sempre veu amb bons ulls l'activitat artística contemporània. El concepte “aura” definit per W.Benjamin s'ha transformat, la societat postcapitalista entén l'art com un escenari espectacular que no es limita únicament -des d'una perspectiva modernista- a la recerca de la sublimitat. Els museus actuen com a espais de trobada hipermoderns on no existeixen límits funcionals entre les diferents disciplines artístiques.

Jo diria que la disconformitat i l'angoixa dels artistes i els teòrics del gremi amb la cultura de masses crida des de fa alguns anys a la contradicció.
D'altra banda la necessitat de cridar l'atenció en un mercat col·lapsat de propostes ha conduït a la provocació gratuïta, a l'especulació inflacionista, i al mal fer de molts artistes.

Plantejar-nos la pregunta de quina és la “veritable” funció de l'art resulta complex alhora que absurd quan la divergència d'interessos entre les diferents capes que conformen l'estructura d'aquest sector és tan evident.