En els últims anys de la facultat de BBAA, 2009-2011, en contacte amb les noves generacions d'alumnes vaig notar un canvi d'actitud generalitzat que em contrariava. Una actitud homogènia, ambigua, i d'amor a l'art per l'art que en la majoria de casos em pareixia supèrflua i naïf.
L'àmbit artístic del politècnic s'havia convertit en una illa protegida i a les exposicions de les galeries començaven servir xupitos de jagermeister o punxava un DJ.
El canvi es va donar de forma gradual, però en un lapse de temps relativament curt. L'enderrocament de l'antic edifici del camí de Vera, vell, i amb les parets dels corredors plenes de grafitis, i la mudança al nou edifici de BBAA de geometria blanca i línies pures, representà, una fita simbòlica.
En els següents anys, ja no tindríem accés lliure als tallers i aules i la relació amb el professorat passaria a ser estrictament formal. Entraria la importància del marc teòric -buit- en els projectes dels alumnes, i el màster indirectament obligat.
Amb la desaparició de les llicenciatures i la producció d'alumnes de grau burocratitzada, mercantil i homogènia, arribaren les barbes i les camises de quadres, i les terminologies en anglès i ser artista, o dissenyador, era la re-hòstia.
"Do it yourself"...
D'això fa 10 anys. Diria que ara ja no queden molts vestigis reals d'aquelles mirades que encara li devíem un respecte als ideals il·lustrats, de base.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada