Sobre la meua infància i la recent polèmica amb F. Ibáñez.

Gran dilema sobre una figura tan arrelada al subconscient col·lectiu que costa de creure. Per a mi va ser el meu primer gran referent. Tot va començar quan Gerardo el carnisser em va regalar un exemplar que acabava de llegir-se. No seria l'únic. Jo tenia uns 6-7 anys i molts veïns meus de "la replaceta de sopa" sabien que jo sempre estava dibuixant. Em vaig enganxar a Ibáñez de manera obsessiva i amb ell vaig començar a adquirir la primera consciència del que significava tenir un "estil".

El vaig gaudir i imitar fins al punt de voler trencar amb una tècnica que es pareixia molt a la seua. Tens un estil molt "de còmic" em deien els amics, i no sempre m'agradava. Estranyament, no vaig caure en les tendències dels "Manga", més populars i més impactants en l'ambient escolar a partir dels 9-10 anys...

Però és curiós perquè, ja de menut, vaig experimentar sensacions frustrants adquirint alguns números on els personatges dels "Mortadelos" apareixen dibuixats d'una altra manera. Em frustrava moltíssim i vaig aprendre a fullejar els números abans de comprar-los. Els fullejava i buscava que el dibuix fora "normal". No entenia per què hi havia números amb dibuixos que no pareixien els d'Ibáñez.

Ara, les noves generacions de dibuixants professionals acusen l'Ibáñez (entre d'altres coses) de no reconèixer ni registrar als crèdits la feina dels dibuixants-ajudants que feia servir l'editorial Bruguera per tal d'incrementar la producció. "Los negros", en diuen. Una mala pràctica que hui seria inacceptable.

Per sort els temps canvien, i els sector editorial ha millorat les condicions dels dibuixants. Però, quina llàstima, que un estil tan generós com el d'Ibáñez es veja tacat d'aquesta manera. 
 
(L'origen d'aquest text)
 

 

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada