A les nostres habitacions llegim, dormim, escoltem música, fumem, no fumem, embrutem, netejem, discutim amb nosaltres mateixos, fem l'amor i moltes altres coses que no contem perquè la vergonya no ens deixa.
Observar el rastre de la presencia de cada individu és un plaer que convida a imaginar desde les coses més corrents fins allò més inaceptable, però pareix ser que els records d'aquestes diversions sempre son guardats als calaixos més oblidats de la nostra memòria.
No sé si quedar-me complagut o incòmode amb la reflexió.
ResponEliminaLes nostres petjades en la solitud, o rastre de la presència, com tu dius, són quelcom inquietant si es miren des de la distància. Continuament em senc immers en actituds que resultarien com a mínim estrambòtiques per a la gent propera a mi i que, en canvi, representen el meu ser d'estar per casa. M'és inevitable reflexionar a tota hora sobre els meus comportaments apart del món. Dins de la meua habitació sóc aquell qui mai arribaré a ser. I alhora, qui demana sorgir amb força en cada situació de la meua vida (i que, al final, reprimisc).
Potser encertes quan dius que són els calaixos oblidats de la memòria. Però cada dia tornem a provar-nos, a assaborir-nos de la manera com no volem ser descoberts.
Salut.
t'entenc perfectament mr stratego. son aquests moments els que em van incitar a escriure-ho.
ResponEliminagràcies pel teu comentari
He caigut casualment en aquest blog, ja que el meu es diu justament "presències i absències". Un text suggerent aquest teu... Ara hi faré una ullada a la resta!
ResponElimina