Art compromés.


Si ens esforcem al observar descobrirem que l'estètica es troba en tot allò que es desprèn de l'activitat humana. Seria absurd negar, per exemple, el talent dels qui van escriure la Bíblia, les seves guerres, els seus personatges, aquella moral redemptora summament contradictòria o la por a Satanàs. En realitat, la por que molts judeocristians senten per Satanàs és també producte d'una atracció causada per una interessant caracterització a mig camí entre el terror i la sublimitat.

Si tenim en compte perquè l'estètica no obeeix a ningun tipus de dogma ens adonarem que l'art és autònom i igualment capaç d'enaltir belleses admirables com d'il·lustrar imatges desoladores o immorals.

Qui s'atreveix a dir que l'esvàstica nazi no és un dels dissenys més interessants de la història?

Al món de l'art es parla de la llibertat de l'artista i s'intenta separar el compromís social del compromís estètic i viceversa.
L'excés de compromís moral pot afectar negativament a l'obra de l'artista i l'excés d'esteticisme pur pot convertir a l'artista en un ignorant. Mantindre l'equilibri, mantindre's al limit de la paradoxa comporta un compromís mentalment esgotador.

Son molts els artistes que al llarg de les èpoques han afirmat estar al servici d'una idea. Artistes que com Joseph Beuys han afirmat ser lliures i no estar lligats a ningun règim, ideologia o partit polític. Aquests últims son els artistes que el postmodernisme va batejar amb el nom d'artistes compromesos per entendre l'art com una teràpia i utilitzar temàtiques naturistes i antixenofòbiques.


Artistes que van ser integrats dins la gran roda i que van passar a formar part del negoci de l’art. Però el problema ja ve de vell. Picasso estava afiliat al partit comunista i mai va pensar en compartir la seva fortuna. Josep Renau, per altra banda, havia renunciat a l'art de les grans galeries però va guanyar molts diners gràcies a la segona república i a la “revolució”. Diuen les males llengües que veure-lo passetjar pels carrers amb cotxe propi era tot un espectacle.

Els artistes, com deia Mark Rothko, d’alguna manera sempre han estat uns mestres de l’evassió i la sensibilitat i això ha valgut l’existència d’obres com El Guernica o Els desastres de la guerra de Goya. La impossibilitat de mantindre uns valors que contrasten amb les estratègies de mercat es una de les paradoxes més interessants que conformen l'art.

Amb l’art no solament hi juga un paper important l’artista o el crític, també el juga la societat, la tecnología i els individus adinerats que afavoreixen la continua renovació de valors en pugna constant.

Amb una mescla de factors tan amanida es cuasi inevitable que els artistes, els individus compromesos, els no compromesos, els moralistes o els lliurepensadors, entren en conflictes morals, ètics o d'identitat.

La veritat és més ridícula del que pareix i dictar sentències resulta més mediocre que observar.

La relativitat i el fragmentarisme son eixos aparentment inestables però jo crec que son sincers.
Ajuden a veure millor la realitat en detriment de les falses ideologies i en contrast amb les hipocresies de la ètica i la moral.

2 comentaris:

  1. Les reflexions són molt interessants i en compartesc moltes, Alex, però crec que l'esvàstica nazi no és una creació del nacionalsocialisme alemà sino més bé una icona que simbolitza els bons designis o no en funció de la cultura yi la direcció en que se situe. De totes formes, que esdevinguera el símbol dels nazis va ser més fruit d'una molt bona campanya comunicacional i d'imatge que de l'art en si.

    No és una crítica sino el començament d'una nova reflexió... on acaba l'art i começa el màrketing? A veure si un dia llegim un article sobre el tema.

    Estàs fent un bon treball amb el blog... pero no el deixes abandonat al poc de temps que sinó predrà el sentit de la tota feina anterior.

    ResponElimina
  2. hola assum!!
    moltes gràcies pel teu comentari...

    cuan dic que l'esvàstica nazi és interessant intente fer una valoració del disseny a un nivell purament estètic, intente alliberarlo de totes les connotacións negatives que l'envolten... l'art està en la gràcia de la composició en si...Una interesant campanya de marketing com tu bé has dit.

    on està el llímit entre l'art i el marketing...

    És complicat, Marx deia que l'art sempre es posa al servici del qui mana, però això actualment no es del tot cert.

    Si, s'hauria de debatir..


    agraisc de debò la teva opinió..!

    ResponElimina