Els comunistes d'ahir, els comunistes d'avuí, els anarquistes i també els dubtosos sectors de centre-esquerra som alumnes de la veu de la raó. Diria que sempre hem estat més aprop del naturalisme i la quotidianitat. Del realisme.
Crec que d'alguna manera sempre li hem fugit a la improbabilitat, a la màgia, a la llegenda... Li tenim ràbia al monumentalisme i a l'estètica nordamericana i no ens atrau el misticisme neohippy. (o almenys això pareix.)
Deu ser per l'educació que em rebut. La nostra generació (a grosso modo) és diferent a la de la transició i no te res a veure amb la de la dictadura. La nostra generació ha crescut amb la televisió i de ben menuts em tingut accés als cinemes i als ordinadors convivint amb el món de la imatge i les noves tecnologies.
La educació moral europea guarda un fort component neosocialista i neolliberal fruit de tot el que ha estat passant a Europa des de la II Guerra Mundial. Pensaments actuals que es combinen amb els pensaments nietzschians, freudians, heideggerians, etc., i que es complementen amb una forta presència de valors provinents del catolicisme.
Si la educació actual és nodreix de la ciència i la cultura, entendre quin ha estat el paper d'aquesta i analitzar les contradictòries relacions que guarda amb els hàbits religiosos seria un bon punt de partida per a entendre millor quins son els ingredients de la moral actual.
Podem afirmar que tenim una sort immensa perquè actualment a casa nostra no és necessari viure una dictadura ideològica per a que les noves generacions siguen conscients de quins son els seus drets i obligacions fonamentals.
No em conegut l'explosió de les avantguardes ni el final de la II Guerra Mundial però tota la gent pareix que entén les paraules "democràcia", "drets humans", "raó", etc.
Si sortim al carrer ens en adonarem que la realitat és cruel i que la vida no està només als llibres. El món ha donat algunes voltes. L'estudi d'una carrera s'ha convertit indubtablement en una banalitat intel·lectual per als sectors tècnics de la superproducció.
Avui els mecanismes de la raó se'ns queden curts, el present occidental és un present barroc, un collage amb fragments de racionalitat si se'm permet la paradoxa. Forma part d'un subsol cultural que està recomponent-se i retroalimentant-se de nous valors i noves idees que son multi direccionals i d'orígens alterns.
La fusió cultural s'ens presenta com una realitat complexa i en art contemporani, per exemple, l'originalitat del producte ha substituït quasi per complet el compromís amb les persones.
Classes de yoga, viatges a Egipte, teories de la clonació, cirurgia estètica, fonamentalisme islàmic, llibertat sexual, alimentació transgènica, filosofia zen, renaixença dels pensaments neonazis, moda vintage, feminisme, dones esclaves, teories de l'antimatèria, vacances a la lluna i un llarg etcètera podrien ser els ingredients del nostre present.
Però també hi han coses positives: el capitalisme està malalt, la música ara és quasi debades, Internet ens manté en contacte amb qualsevol racó del món, i la cosmètica ja no és nomes cosa de dones.
No podem saber com ni quan acabarà definint-se el nostre present, no obstant, noves lectures, noves mentalitats, noves maneres de veure el món son ara més que mai necessàries si no volem acabar immersos en una situació malauradament nostàlgica i empallegosa.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada