Art compromés.

Si ens esforcem al observar descobrirem que l'estètica es troba en tot allò que es desprèn de l'activitat humana. Seria absurd negar, per exemple, el talent dels qui van escriure la Bíblia, les seves guerres, els seus personatges, aquella moral redemptora summament contradictòria o la por a Satanàs. En realitat, la por que molts judeocristians senten per Satanàs és també producte d'una atracció causada per una interessant caracterització a mig camí entre el terror i la sublimitat.

Si tenim en compte perquè l'estètica no obeeix a ningun tipus de dogma ens adonarem que l'art és autònom i igualment capaç d'enaltir belleses admirables com d'il·lustrar imatges desoladores o immorals.

Qui s'atreveix a dir que l'esvàstica nazi no és un dels dissenys més interessants de la història?

Al món de l'art es parla de la llibertat de l'artista i s'intenta separar el compromís social del compromís estètic i viceversa.
L'excés de compromís moral pot afectar negativament a l'obra de l'artista i l'excés d'esteticisme pur pot convertir a l'artista en un ignorant. Mantindre l'equilibri, mantindre's al limit de la paradoxa comporta un compromís mentalment esgotador.

Son molts els artistes que al llarg de les èpoques han afirmat estar al servici d'una idea. Artistes que com Joseph Beuys han afirmat ser lliures i no estar lligats a ningun règim, ideologia o partit polític. Aquests últims son els artistes que el postmodernisme va batejar amb el nom d'artistes compromesos per entendre l'art com una teràpia i utilitzar temàtiques naturistes i antixenofòbiques.


Artistes que van ser integrats dins la gran roda i que van passar a formar part del negoci de l’art. Però el problema ja ve de vell. Picasso estava afiliat al partit comunista i mai va pensar en compartir la seva fortuna. Josep Renau, per altra banda, havia renunciat a l'art de les grans galeries però va guanyar molts diners gràcies a la segona república i a la “revolució”. Diuen les males llengües que veure-lo passetjar pels carrers amb cotxe propi era tot un espectacle.

Els artistes, com deia Mark Rothko, d’alguna manera sempre han estat uns mestres de l’evassió i la sensibilitat i això ha valgut l’existència d’obres com El Guernica o Els desastres de la guerra de Goya. La impossibilitat de mantindre uns valors que contrasten amb les estratègies de mercat es una de les paradoxes més interessants que conformen l'art.

Amb l’art no solament hi juga un paper important l’artista o el crític, també el juga la societat, la tecnología i els individus adinerats que afavoreixen la continua renovació de valors en pugna constant.

Amb una mescla de factors tan amanida es cuasi inevitable que els artistes, els individus compromesos, els no compromesos, els moralistes o els lliurepensadors, entren en conflictes morals, ètics o d'identitat.

La veritat és més ridícula del que pareix i dictar sentències resulta més mediocre que observar.

La relativitat i el fragmentarisme son eixos aparentment inestables però jo crec que son sincers.
Ajuden a veure millor la realitat en detriment de les falses ideologies i en contrast amb les hipocresies de la ètica i la moral.