S'ha escrit molt sobre l'automatisme, sobre l'impuls sensorial, sobre el subconscient, sobre l'espontaneïtat i sobre la reflexió que sol tindre lloc durant els moments posteriors.
Son conceptes que tenen una relació molt directa i que, de moment, encara tenen punts en comú amb la pintura automàtica actual i amb les teories que expliquen el funcionament de la nostra percepció sensorial.
Evidentment, es quasi impossible que un simple lector com jo puga contrastar teories consagrades sobre el funcionament del subconscient. No és això el que pretenc. Però crec que no m'equivocaré si us dic que darrere l'automatisme, darrere del joc amb la matèria, s'amaguen moltes fal·làcies retòriques.
Seré sincer: desconfie d'algunes de les idees instal·lades des de fa temps al cor de la retòrica artística/plàstica col·lectiva. Cuan pinte, un dels meus objectius principals es fugir de la consciència per a submergir-me en un estat d'inconsciència relativa. Reduir el procés pictòric a impulsos que solen donar com a resultat un caos matèric, cromàtic i gestual aparentment incontrolat que vaig reordenant per mig del meu sistema perceptiu. Una batalla mental.
Els meus quadres son el resultat d'una catarsi cíclica. Son el resultat de pensaments i sensacions que només existeixen durant el procés. Després no hi ha res, el resultat és un objecte estètic preparat per a ser penjat d'alguna paret. Una composició pictòrica formal.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada