Diria que tot allò que prové de l'art es una fantasia, un producte exclusivament humà que és i ha de ser obligatoriament imaginatiu.
Els homes i les dones som fantàstics per naturalesa, l'artista només és un individu que es submergeix de manera favorable (o no) en aquest àmbit.
La seva funció és la de jugar i divagar.
L'esmentada facultat es fa palpable per a l'observador en l'acte estètic. La divagació és un joc que ha de ser exhibit d'alguna manera. Sense exhibició no hi ha acte comunicatiu, sense acte comunicatiu desapareix tota possibilitat estètica. Hem de tindre en compte que un artista sempre serà un exhibicionista. (en el sentit més positiu de la paraula)
Els estils es confeccionen per mig dels artistes més compromesos, però no es pot construir un trajecte si no es fa ús de l'exhibició. El carisma i la sensualitat només poden existir si hi ha exhibició.
Com en un acte teatral l'artista es reinterpreta sempre a sí mateix. El pro home sempre es presenta al públic per mig de la provocació. El talent es pot instal·lar en qualsevol àmbit. Així mateix, també hem de tenir en compte que l'individu "artista" es desenvolupa sempre gràcies a la fantasia col·lectiva. (Sense el col·lectiu res té sentit.)
La fantasia individual no implica individualisme perquè la naturalesa de l'individu l'obliga a conviure amb la resta. Lluitar contra aquesta evidència facultativa implicaria automarginació, soledat, depressió psicològica, etc..
La fantasia col·lectiva exigeix el treball fantàstic dels artistes, com deia, el talent es pot instal·lar en qualsevol àmbit: política, docència, economia, hosteleria, patinatge, construcció, música, i un llarguíssim etcetera.
Actualment el “món de l'art”, en aquest sentit, actua com un apartheid acreditat oficialment per a divagar. Un món de possibilitats que reclama contínuament l'atenció d'un públic que no sempre veu amb bons ulls l'activitat artística contemporània. El concepte “aura” definit per W.Benjamin s'ha transformat, la societat postcapitalista entén l'art com un escenari espectacular que no es limita únicament -des d'una perspectiva modernista- a la recerca de la sublimitat. Els museus actuen com a espais de trobada hipermoderns on no existeixen límits funcionals entre les diferents disciplines artístiques.
Jo diria que la disconformitat i l'angoixa dels artistes i els teòrics del gremi amb la cultura de masses crida des de fa alguns anys a la contradicció.
D'altra banda la necessitat de cridar l'atenció en un mercat col·lapsat de propostes ha conduït a la provocació gratuïta, a l'especulació inflacionista, i al mal fer de molts artistes.
Plantejar-nos la pregunta de quina és la “veritable” funció de l'art resulta complex alhora que absurd quan la divergència d'interessos entre les diferents capes que conformen l'estructura d'aquest sector és tan evident.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada