De la presència del verb en la pintura.

 

Cada vegada tinc més clar que l'abstracció pictòrica pura no és un procés neurològic que es puga vincular a la narrativitat de les imatges. La pintura, el seu resultat final, és un motiu estètic. Una pintura que no va més enllà de les seues propietats cromàtiques, matèriques, morfològiques. Però si revisem la història de l'art observarem que la construcció d'aquest gènere va passar, com quasi tot l'art occidental, pel filtre de la narrativitat. L'inici de la deconstrucció de la pintura (o de la imatge) en formes pures es va donar en un context culturalment complex a Europa (de la 1a a la 2a Guerra Mundial) entre altres factors, i els artistes varen utilitzar aquesta disciplina conscient i inconscientment com una canal per a vehicular les pors i els desitjos de la societat de l'època.

 

Època en què la psicologia moderna començava a donar les seues primeres passes.

 

Com ja dic, no crec en la capacitat contestatària o política de la pintura abstracta actual. Una altra qüestió són les opinions o posicions polítiques dels seus autors que, tot siga dit, poc tenen a veure amb el context que visqué la generació de Kandisnky o més tard, la de Mark Rothko.

Aquestes pràctiques es basen en un procés neuronal que aguditza les capacitats cognitives dels individus, i que en el nostre cas, entronca amb la tradició artística occidental i amb la necessitat de fer el verb sobre el símbol.

 

Afecta la visió espacial, vehicula les emocions i les combina amb fases de profunda reflexió per tal d'ordenar els elements que es disposen sobre el plànol, deixant en evidència la capacitat humana de generar llenguatge dins la tradició artística-històrica-contemporia.