“Ves, corre amb ells i que no et paren!”
Va sortir com un llamp engolint-se les veus que quasi li arribaven a l’estomac. A poc a poc se’l van rosegar com si fos una bèstia més. En realitat era com una imatge, un concepte no tangible, immaterial, que demanava a crits ser exterminat per ells. Com quan els llumins arriben a l’excés més immediat i exploten.
Amb això que ara t’explique només vull dir que pot ser les limitacions també siguen un simulacre. Una mentida. Un espill que amaga un paisatge infinit i brutalment diàfan.
Varen caure junts fins arribar al fons de l’abisme i ara sabem que hi son allà, però res més.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada