Des d'aquella finestra podien veure-ho quasi tot. Era com un teatre i
tota la gent que passava esbossava somriures malèvols, tètrics...
La
finestra era una forma d'emmarcar el món exterior. Des d'allí tenien
una gran panoràmica, però sobretot la plaça; els interessava la plaça
perquè sabien que no hi havia escapatòria. La plaça s'havia convertit en
el nucli, qualsevol soldat que hagués de fer un moviment mínim hauria
de passar per allí.
Portaven setmanes allà amagats, massa temps
potser, i la seva concepció de tot allò que esdevingués fora d'aquell
petit apartament era del tot fàl·lica, unidireccional.
Amb el
temps els pensaments s'havien convertit en petites pedres, ja sabeu, la
ment s'ha d'endurir per a no decaure. Això ells ho sabien, però ser
conscients no era suficient, els traumes son inevitables i més encara
quan es tracta de matar algú. Veure morir i seguir pensant que val la
pena...
Vincent Calduch havia construït una metralladora amb trípode. El trípode estava darrere del cristall i apuntava
la punta del canó a fora. L'escena era impressionant. Al seu voltant
cortines velles i draps apuntalaven les parets cobertes amb cartons, hi
havia paquets de papes i pots de cerveza per tota la casa, i ells, que
des de feia dies no havien tocat ni gota d'aigua, feien olor.
La
metralladora era de ferro, més algunes peces que havien confeccionat amb
retalls de llaunes i tubs de fontaneria. Vincent disparava a la
mínima. Li agradava la màquina i disparar el feia sentir-se gran.
S'havien convertit en individus estranys. D'alguna manera tot havia
canviat, ja res era com els havien promès.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada