He trobat, al cap i a la fi, un altra minúcia, sé que no t'importa, que abans t'agradaven més. T'impressionaven aquells detalls, enginyosos o almenys la manera de mostrar-los. Potser era l'entusiasme... O la ingenuïtat amb què ho miraves?
I jo, que encara sóc xiquet, pensava que era real. M'agradava aquell joc. Sempre em passa igual, no me n'adone, només vull ser jo...
I així, malauradament (o no) repeteixo la gràcia quan sense adonar-me'n replantege la mentida de nou. I jugue, faig l'ase i altres històries, evidentment tot és efímer, no dura massa... Però el moment, l'estat pres d'alguna manera, és indefinible, o si més no, difícil d'explicar.
Embriagat de joc, de pensar, estableixo contactes. Tot és contrastable i relacionable, un món de possibilitats sempre mentals.
Que penses? Encara m'estimes?
He tornat a caure. Tot és ara i és possible.
m'agrada. i em fa por
ResponElimina