Estriadament abrupte però insòlit, com de costum, agafe possibles estructures que són molles perquè són camaleòniques. Metamorfosi continua d'un llenguatge superficial que deriva inevitablement al pensament. Abstracció que no reivindica “l'abstracció”, sinó que pretén transformar-la ampliant, si cap, la manera d'articular un elefant que canta. Més o menys així cante quan pense que pense. Escric com a ric. Vull dir... Que no és casual el fet que aquest text siga una forma d'expressar res. (?)
No res dic, no res escric.
Bigarrat i escènic com un puny de fons. Una imatge comprimida que no es separa del límit, i que sempre suggereix una tonteria de base. Així. Sense trencar el recipient que guarda totes les possibilitats d'una nova, possible i insistida mentida.
Mono-tema que repeteixo.
Però no era jo qui d'alguna manera jugava amb la paraula, vull dir que no vull dir, però que jugue.
Assumit, assumit queda.
Continue perquè encara em dura l'estimul. Així va ser com un dia Esteve va arribar a la casa enyorada. Com un conte vell contat tantes vegades que es desgasta. Com un cotxe. Com un cotxe vell utilitzat tantes vegades que es desgasta. Com una moto. Com una moto vella utilitzada tantes vegades que es desgasta.
Ok.
Envejable podria ser aquella estada que férem a casa d'algú. No recorde. Però quan vull, conte el conte d'alguna manera. Això implica un altra veritat. Visitar de nou, el paradís de les paraules mudes.
De vegades sense dir res es diu tot...és tot o és res? Bonic és el joc de les paraules amagades... cucuu :-))))
ResponEliminaque no mudes..
ResponElimina