Versos llargs, durs i sense rima.

He llegit recentment que l'art serveix per a millorar la societat:

'El arte és un instrumento para mejorar la sociedad' (L. Camnitzer, 2017).

Curiós que, malauradament, la majoria d'aquells o aquelles que es dediquen a parir-lo, gestionar-lo o treballar-lo no s'identifiquen amb aquesta afirmació. Pel que he pogut observar i experimentar, es tracta d'individus tan extremadament individualitzats/es que arriben a perdre el nord en la noció sana de la vida. Autoexplotats en una activitat que consideren imprescindible però que no és capaç d'aportar millores reals al conjunt de la humanitat. Partint de la seua inoperància afectiva és previsible que les seues aportacions neixen mortes. 

Augmenten els tractaments terapèutics, les crisis ansioses... I l'afany de notorietat fonamentat en el no-res. 

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada