Exposició actual.

“Campanades” i “trajectes” són les dues paraules escollides per a donar-li títol a la proposta expositiva que ens ocupa. Simbolitzen la necessitat d'amplificar el contingut metafòric que, d'alguna manera, permetrà a l'espectador virar el significat (interpretacions) en les distintes connotacions que les paraules poden oferir associades al conjunt.
L'exposició consta de dues parts, la primera en llenguatge pictòric correspon als “Trajectes”. La segona, en llenguatge verbal, a les “Campanades”.

Trajectes.


En la primera part les peses exposades són la continuació d'una sèrie iniciada ara fa dos anys i que respon a un joc pictòric que és el motiu i el fil conductor que ens permet reflexionar sobre la intel·ligència i la recerca d'equilibri que pretenc assentar com a llenguatge pictòric abstracte. El material de base per a divagar és la pròpia matèria pictòrica. Les línies i les taques apareixen i desapareixen, es superposen i formen zones caòtiques on el control i el no control fan xoc conduint el procés cap a certs moments de suspensió. Aquesta incertesa li aporta a la pintura una facultat d'autovaloració i renovació continua que fa que l'experiència tècnica no es redueixca únicament a una qüestió estètica sinó també mental.
Com ja sabem, la pintura és un gènere artístic que a més d'utilitzar-se com a motiu estètic també pot jugar un paper interessant si s'entén com un sistema d'expressió sensible emmarcat dins d'un llenguatge de formes ple de possibilitats. El nostre dibuix, la pràctica que hem dut a terme, pren com a referències ontològiques elements d'interpretació de la pintura en 2D, combinats aquests amb una tècnica manual associada tradicionalment amb l'automatisme surrealista-abstracte, l'expressionisme i el cubisme com a referència de fragmentació formal, és a dir, es combinen dos eixos conceptuals bàsics: l'exercici tècnic-pràctic i el pensament espontani intrínsec a aquesta praxi. Aquests eixos conceptuals han estat plantejats en dues direccions discursives diferenciades: la semiòtica (pintura com a símbol) i el dibuix automàtic com a vehicle; intencions i pensaments de tradició pisco-automàtica.

Més enllà del resultat estètic hi ha la voluntat de sotmetre el dibuix a un condicionament que pren com a matèria d'investigació la intel·ligència perceptiva com a motiu / inici de l'abstracció gestual. De com deriva en tècnica i com la creativitat lluita per desaprendre aquests recursos i crear noves variacions. El cubisme i l’expressionisme, en el nostre cas, són presos com a referència embrionària. El fet que la seva configuració en part, es degui a l'observació d'un model real és denominador comú amb la pràctica que hem dut a terme. La fragmentació en els plànols, la de-construcció de la volumetria del model, evoluciona cap a un llenguatge autònom que aporta conclusions estètiques diferents. Totes elles emmarcades dins d'un gènere que en el seu moment es va autodenominar “abstracció.”


Campanades.


Les “campanades” guarden una relació directa amb el fet de la interpretació verbal, amb la voluntat d’expressar idees o impulsos que la pintura no és capaç d’expressar i que també van lligats al fet sensible. Són jocs de paraules que possiblement tinguen relació amb un entorn social més directe i amb la paraula com a motiu estètic.
Supose que aquesta proposta es pot emmarcar dins d’un marge de valors concret del que no sóc capaç d’oferir cap definició genealògica ni científica. Una forma tímida d’acostar-me cap a la poesia verbal que respon al plaer del joc pel joc. Hi ha una necessitat personal d’explorar les paraules en clau d’aforisme i també d’aportar reflexions o pensaments fora de la pintura.