Podríem dir que la creativitat conté això que en diuen "factor màgic". Tenir "duende". Una mescla entre espontaneïtat i reflexió simultànies. Per als que la treballen és com un múscul, una eina que s'aprèn a utilitzar sempre des de la inquietud, la curiositat o la fam creativa. Això que també se'n diu la "capacitat d'expressió", "impuls creador", etc, etc...
Emmarcada dins el camp artístic, la creativitat com a concepte pot ser haja cobrat massa importància. Es sabut que actualment el món de l'art s'ha convertit en una "família" molt popular. Hi ha una esquizofrènia estranya amb tot açò de la creació. D'alguna manera s'ha convertit en una obligació moral, en un dogma cultural. Una llibertat creativa abanderada del fer per fer que banalitza, que genera cortines de fum, boscos d'idees que desdibuixen els límits, les fronteres s'esborronen i allò més interessant continua mantenint un origen perifèric. Un excés de l'estat de benestar supose.
El llenguatge és una forma de joc, o pot ser el resultat del joc. No està del tot clar. El llenguatge muta per defecte, es a dir, és llenguatge en tant què muta. La paraula és una eina que es treballa, una forma d'estètica que s'aprèn ja siga des de la poesia , des de l'assaig, des de la narrativa o des de la necessitat bàsica de demanar un got d'aigua.
Evidentment, és difícil traçar les línies divisòries que delimiten on acaben les formes determinades de qualsevol llenguatge. Pot ser no existeixen, o almenys, de moment, serà més productiu pensar que no existeixen. Com ja sabem, el punts de partida sempre son difusos. Grandiloqüents. La idea es fa concreta a mesura que avança la praxis. Medible. I finalment previsible.
En última instància només quedaran els resultats, l'objecte, els residus ideàtics i, per descomptat, els vicis de l'exemplaritat.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada