La relativitat del temps.

El temps i l’espera, son factors relatius que entren en pugna.
La pugna també és relativa. 

Allunyant d’aquesta contradicció, t’observes: no t’importa esperar ni t’importa el pas del temps,
però el teu cos camina la vida i mostra les marques.

Sobre el Centro Valenciano de Estudios y Conservación del Patrimonio del Cómic.

El nou paradigma tecnològic li ha aportat al còmic, a la il·lustració i a la pintura mural -al dibuix artístic si ho preferim- un nou escenari. Ja no parlem en termes visuals de TV o cinema. El nou escenari apunta cap a una transversalitat de mitjans i una digitalització que no ha desplaçat en absolut als suports tradicionals (paper, murs, tela...) i on el dibuix en un sentit més popular, torna a agafar força. La prova la tenim en aquest article. Quan es busca la institucionalització d'un àmbit concret, podem començar a tenir en compte certes qüestions... Ara bé, a mi personalment em falta més perspectiva. No sé si es tracta d'un fenomen local o és ja una tendència internacional. Cal tenir en compte que a Espanya tot arriba un poc més tard, i també que no totes les institucionalitzacions són sempre un reflex de la realitat. Però a parer meu, benvinguda siga la iniciativa.
 

Sobre la meua infància i la recent polèmica amb F. Ibáñez.

Gran dilema sobre una figura tan arrelada al subconscient col·lectiu que costa de creure. Per a mi va ser el meu primer gran referent. Tot va començar quan Gerardo el carnisser em va regalar un exemplar que acabava de llegir-se. No seria l'únic. Jo tenia uns 6-7 anys i molts veïns meus de "la replaceta de sopa" sabien que jo sempre estava dibuixant. Em vaig enganxar a Ibáñez de manera obsessiva i amb ell vaig començar a adquirir la primera consciència del que significava tenir un "estil".

El vaig gaudir i imitar fins al punt de voler trencar amb una tècnica que es pareixia molt a la seua. Tens un estil molt "de còmic" em deien els amics, i no sempre m'agradava. Estranyament, no vaig caure en les tendències dels "Manga", més populars i més impactants en l'ambient escolar a partir dels 9-10 anys...

Però és curiós perquè, ja de menut, vaig experimentar sensacions frustrants adquirint alguns números on els personatges dels "Mortadelos" apareixen dibuixats d'una altra manera. Em frustrava moltíssim i vaig aprendre a fullejar els números abans de comprar-los. Els fullejava i buscava que el dibuix fora "normal". No entenia per què hi havia números amb dibuixos que no pareixien els d'Ibáñez.

Ara, les noves generacions de dibuixants professionals acusen l'Ibáñez (entre d'altres coses) de no reconèixer ni registrar als crèdits la feina dels dibuixants-ajudants que feia servir l'editorial Bruguera per tal d'incrementar la producció. "Los negros", en diuen. Una mala pràctica que hui seria inacceptable.

Per sort els temps canvien, i els sector editorial ha millorat les condicions dels dibuixants. Però, quina llàstima, que un estil tan generós com el d'Ibáñez es veja tacat d'aquesta manera. 
 
(L'origen d'aquest text)
 

 

Reflexió aleatòria.

En els últims anys de la facultat de BBAA, 2009-2011, en contacte amb les noves generacions d'alumnes vaig notar un canvi d'actitud generalitzat que em contrariava. Una actitud homogènia, ambigua, i d'amor a l'art per l'art que en la majoria de casos em pareixia supèrflua i naïf.

L'àmbit artístic del politècnic s'havia convertit en una illa protegida i a les exposicions de les galeries començaven servir xupitos de jagermeister o punxava un DJ.

El canvi es va donar de forma gradual, però en un lapse de temps relativament curt. L'enderrocament de l'antic edifici del camí de Vera, vell, i amb les parets dels corredors plenes de grafitis, i la mudança al nou edifici de BBAA de geometria blanca i línies pures, representà, una fita simbòlica. 

En els següents anys, ja no tindríem accés lliure als tallers i aules i la relació amb el professorat passaria a ser estrictament formal. Entraria la importància del marc teòric -buit- en els projectes dels alumnes, i el màster indirectament obligat.

Amb la desaparició de les llicenciatures i la producció d'alumnes de grau burocratitzada, mercantil i homogènia, arribaren les barbes i les camises de quadres, i les terminologies en anglès i ser artista, o dissenyador, era la re-hòstia.

"Do it yourself"...

D'això fa 10 anys. Diria que ara ja no queden molts vestigis reals d'aquelles mirades que encara li devíem un respecte als ideals il·lustrats, de base.


https://www.vozpopuli.com/altavoz/cultura/entrevista-alberto-adsuara-arte-contemporaneo_0_1418858473.html

De Tracey Emin a Quentin Blake, passant per Hokusai.

Genial reportatge de Katsusika #Hokusai. Curiosament, ara que està més de moda la serigrafia (gravat en general) i la il·lustració gràcies a instagram, etc, potser siga més fàcil acceptar la idea de que la formalitat de l'art, és relativa al relat que en una societat va vertebrant-se, com a relat oficial.

En aquest trajecte que és la vida, la política i la lluita per defendre un estil (o un conjunt d'idees) i la tecnologia, són les que fan que d'alguna manera s'assenten els conceptes "predominants" del relat que després s'estudiarà a les escoles. 
 
Així, tenint en compte que aquest artista era coetani de Jaque-Louis-David o de Dominic Ingres, per exemple (neoclàssics s.XVIII), potser té més sentit entendre que l'heterogeneïtat -fragmentació- de la producció d'imatges actual en les xarxes, és senzillament, el que ens ha tocat viure i que, possiblement, un dibuix de Quentin Blake pot ser igualment valuós que "el llit desfet" de Tracey Emin...