Les festes, o la festa, son sempre una via escapatòria, o si més no, llacunista, per poder eixir de la rutina. Vivim i convivim amb factors externs a nosaltres que són organitzats, distribuïts, cohesionats, i que no ens permeten una visió desinteressada en la majoria dels casos.
La visió desinteressada, el fet de tenir temps per a jugar o per a pensar és un privilegi al qual no tots els individus tenen accès, i, en cas de tenir-lo, es produeix un nou distanciament parcial del gruix social majoritari.
Amb tot, generem un volum d'activitat que convergeix amb el cicle vital terraqüi i solem diferenciar entre allò que considerem artificial (produït per l'acció humana) i allò natural o provinent de la mare natura, una forma més, supose, d'exposar l'excés antropomorf de la nostra mirada 'humanista' o, si ho preferiu, post-humanista.
La festa com a resultat d'un moment extraordinari, podria considerar-se com l'extensió d'un gest d'alegria generat per algun factor ocasional que ens aporta felicitat. Un gest contagiós, compartit en algun moment donat d'algun lloc remot, en un grup desconegut d'individus que, embriagats d'adrenalina, esclaten com una flor emanant i intercanviant energia positiva perfectament justificable.
Seria aquesta una possible hipòtesi genealògica per a explicar els orígens de la festa que ara ens ocupa. Un acte col·lectiu esperat i anhelat pels mortals homes i dones que habitem el planeta Terra, o més concretament, la zona del Llevant Ibèric.
Diuen que l'espurna que prengué en un primer moment i que posteriorment fou recordada pels celebradors inicials, els menys pudorosos, començà en forma d'anècdota per a després convertir-se en Història.
Allà pels finals del s.XVIII, punt d'origen on els especialistes han convingut en situar el naixement de la festa fallera, ciutadans de condició humil -el gremi dels fusters bàsicament- acumulaven objectes de rebuig i després els cremaven en forma de metàfora redemptora. Una pràctica estesa per tota Europa que no s'impregnaria de contingut manifestament satíric fins ben entrada la segona meitat del s.XIX.
Aquesta litúrgia, originàriament pagana, de moment encara la gaudim i no ha deixat d'oferir-nos possibles lectures al seu voltant. Lectures que varien o s'articulen a favor, en contra i en direccions distintes; de com s'ha transformat la festa, de com l'objecte de rebuig a derivat en monument faller, de la posada en valor que suposa per al patrimoni folklòric, musical o literari, actualment escrit en rima consonant i en clau benvolent, o de com s'ha anat diluint el contingut 'crític-satíric'...
Temes que es debaten al carrer i també als despatxos mentre, simultàniament, la societat valenciana ompli els casals.
Els carrers i les places s'omplin d'orgull col·lectiu en aquestes dates i ens recorden que els valencians no han deixat mai de sentir-se reflectits en la monumentalitat d'aquestes esplèndides figures de cartró pedra. L'estètica florida i colorista es manté impermeable a la modernitat i ens convida a recordar, inevitablement, quina ha estat la nostra conjuntura cultural en els darrers anys.
Forma part de nosaltres.
Lluny han quedat aquelles primeres acumulacions amb fustes de rebuig. que els fusters preferien cremar per a alliberar els seus tallers. Aquella primera ocurrència desinteressada s'ha transformat en tot un món molt més ampli que ara combina tradició, religió, art, folklore i globalització.
Cal tenir-ho en compte.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada