Antoni:
Transformar-nos, anar més enllà.
Allà on els colors enceguen de tanta claredat.
Trobar eixe món que suposem, ha de ser gran.
Sempre nou.
Un espai on el temps no fora temps i la vida fora eterna.
Un espai on no fora necessari pensar.
M'imagine que aquest lloc seria blanc, ha de haver llum, molta llum, y la bellesa no seria exceciva.
No hi hauran emblemes ni símbols. Ni tan sols la metàfora ens podrà servir per a jugar. Per a enganyar.
El plaer no ha de ser pensat. No pensarem qui som ni voldrem ser, simplement divertit, com quan érem nens. D'alguna manera immersos. Simplement essència.
Anna:
M'encanta, i estic d'acord, però no creus que està massa lluny? Renunciaríem a tot en favor nostre, seriem egoistes. No creus que pensar-ho implica una fugida?
Antoni:
No hem fugit mai. Estem ací, simplement divaguem i ens submergim, nosaltres no hem anat mai enlloc ni ens hem lliurat de ninguna entesa. Nosaltres busquem sense saber ben bé què i en som conscients. Però ha de haver algú que pense més enllà.
No es tracta de viure en la inòpia, simplement imaginem...
Aquesta capacitat, aquesta manera de “fugir” només és producte de la facultat humana de pensar. Ha d'haver algú que permanesca en aquest estat de ficció permanent. De fricció permanent.
Tu i jo som fills de l'avuí...
Anna:
L'avuí... l'Avuí està convertint-se en una de les obsessions més alienants dels pensadors, dels mitjos de comunicació, dels lectors, dels naturistes, de les persones més humanes. Com pot ser?
Perquè no som capaços d'entendre el nostre present? Sembla inabastable.
Antoni:
És inabastable perquè som dintre. Com la ment humana, la consciència no és el tot...
De vegades em sembla que estic a un lloc blanc, podria semblar buit però hi ha una tela al meu davant, no està tivada. Veig la llum que la travessa i tot just quan s'estripa m'en adono: és el mantell de la frivolitat, del superficial i la llum clara que el travessa des de l'univers que hi ha a l'altra banda em corpren. Aleshores m'espanto i procure recordar la màxima de no idolatrar ni aferrarme a cap cosa.
ResponEliminaAquest és un dels espais en blanc que puc trobar.
I després m'en recorde: pensem amb paraules. El pensament és una veu al nostre cap, e intento fugir, crear un pensament a base d'imatges, assasinar el narrador. I em sento més nena, més lliure, les coses signifiquen imatges, colors sentiments. A penes ho aconsegueixo, no renuncíe a la metafora.
Un artista no pot renuinciar a la metafora...
ResponEliminaNomés és un joc de paraules. El text en si mateix és una metafora, per tant...
Cuan escric "renunciar a la metafora" ho faig en un sentit literari.
No obstant, sempre queda oberta la possibilitat d'allò real, sempre correm el perill de creure'ns massa allò que escrivim...
(ahí està el títol)