Àlex Seguí

Sin título.

2012-02-03T04:19:00.000-08:00

Un misterio extraño se ha apoderado de la estética de la contemporaneidad. Se ha instalado hace tiempo y nos ofrece un panorama que seduce, puede que, por la propia extrañeza exótica que engalana la fachada.

Víctimas y verdugos de la vorágine de la actualidad, perseguidores de nuevas tendencias y expertos a sueldo en la búsqueda del reconocimiento, aparecen y desaparecen en nombre del arte contemporáneo.

Escribir en presente es saber que no sabemos. Muchas de nuestras reivindicaciones, más allá del enunciado, son volátiles y plastificadas. Dada esta relatividad, convivimos, de alguna manera, mirándonos de reojo y agitando, malcriados, este nuevo y extraño “mundo de las ideas”. Cuestión que no preocupa y que no deja de ser un conflicto interno fuera de moda.

Se han abierto muchas direcciones, infinidad de posibilidades, pero desgraciadamente las ideas quedan en segundo plano en favor del factor “reconocimiento” y en el peor de los casos, del lucro.

I es que el mundo del arte ahora, también es espectáculo, y lo quieren grande. No quieren minucias ni dudas de humildad. Desde fuera o desde dentro, de alguna manera, perdimos esa noción de verdad que nos hacia creer en algo, al menos, aparentemente justo.

Inaccesibilidad exótica: la apariencia es una norma, una danza exigente para mantener el exotismo. La belleza de lo diferente requiere sacrificio, pero por suerte, existen otras verdades que aún nos sirven de referencia y la barrera que mantiene dicha distancia es débil.

El surrealismo se ha hecho real, no es una idea de combinaciones imaginarías, es una realidad. Vivir dentro sin mirar hacia fuera resulta venenosamente divertido, y así, lo sublime y lo mediocre se dan cita en este conflicto que late “entre bastidores”.

Para los más curiosos la deconstrucción de este “paradigma” puede traducirse en decepción.

En arte se juega; jugamos con las formas, con el amor, jugamos con las palabras la ética y la moral. Jugamos con la técnica y la realidad. Finalmente -esto ya se sabe- descubrir la verdad es como pelar una cebolla. En su interior no hay nada. Aprender el significado de la fachada.

Es por eso que debemos de desconfiar de esa discutible belleza contemporánea que amenaza con el exceso y la exageración.

Se permite la entrada a todo el mundo porque la mediocridad y la vanidad, ahora, también son democracia.

Friedrich Nietzsche. "Humano demasiado humano".

2012-01-30T04:33:00.000-08:00

La grandeza del arte no se mide según los "bellos sentimientos" que despierta, sino según el grado en que se acerca al gran estilo. Lo que tiene en común este estilo con la gran pasión es que hace caso omiso de si gusta o no, se olvida de persuadir, domina, quiere hacerse dueño del caos que es uno mismo. La gran ambición es precisamente forzar su caos a convertir-se en lógica, simple, sin equivoco, matemática, ley.

trajectes.

2012-01-02T11:01:00.001-08:00

Paraules mudes (text semiautomàtic)

2011-12-25T12:03:00.000-08:00

Estriadament abrupte però insòlit, com de costum, agafe possibles estructures que són molles perquè són camaleòniques. Metamorfosi continua d'un llenguatge superficial que deriva inevitablement al pensament. Abstracció que no reivindica “l'abstracció”, sinó que pretén transformar-la ampliant, si cap, la manera d'articular un elefant que canta. Més o menys així cante quan pense que pense. Escric com a ric. Vull dir... Que no és casual el fet que aquest text siga una forma d'expressar res. (?)
No res dic, no res escric.
Bigarrat i escènic com un puny de fons. Una imatge comprimida que no es separa del límit, i que sempre suggereix una tonteria de base. Així. Sense trencar el recipient que guarda totes les possibilitats d'una nova, possible i insistida mentida.
Mono-tema que repeteixo.
Però no era jo qui d'alguna manera jugava amb la paraula, vull dir que no vull dir, però que jugue.
Assumit, assumit queda.
Continue perquè encara em dura l'estimul. Així va ser com un dia Esteve va arribar a la casa enyorada. Com un conte vell contat tantes vegades que es desgasta. Com un cotxe. Com un cotxe vell utilitzat tantes vegades que es desgasta. Com una moto. Com una moto vella utilitzada tantes vegades que es desgasta.
Ok.
Envejable podria ser aquella estada que férem a casa d'algú. No recorde. Però quan vull, conte el conte d'alguna manera. Això implica un altra veritat. Visitar de nou, el paradís de les paraules mudes.

Altres digestions.

2011-12-19T07:42:00.000-08:00

Que és “mentir” finalment? L'engany conscient i subconscient? L'autoengany? Tantes paraules al voltant del tema i no deixa de ser tòpic. Moral.

Suposem que parlem de la voluntat, del voler fer i del xoc entre caràcters. Qui s'amaga, qui s'exhibeix, qui vol més i qui no vol, pràcticament res. Doncs això, tan necessari com la vida. Pensem que no té importància, i també és necessari. S'ha de saber oblidar, sinó, el dolor s'enquista. No obstant, i com diuen al meu poble, “tot ix”, “tornem a la batalla”.

Debatir-se entre el “sí” i el “no”. És essencial que la ment descanse, però no massa. Sempre caminant. Uns més, altres menys; qüestions de lideratge o simplement deixar-se portar. Caminant oblidem i tornem a començar. Vivències que queden gravades a la ment de forma aparentment discreta. Trajectes alterns.
No trobarem dos individus iguals, això no passa.

Exagerar també és mentir... Així naixen les idees. Sempre exagerem a l'inici, com ja s'ha dit en algun text. I no és “voluntària” aquesta resposta, simplement alimenta la possibilitat.

Submergir-se en aquest món de pensaments més o menys onírics ens fa perdre, de vegades, el sentit d'allò real: Flipar.
Però quin és el límit de les nostres capacitats? On situaríem la línia que divideix, que senyala, la distància amb la realitat? Quin grau d'efectivitat poden tenir les nostres suposicions?

Diari del "JO".

2011-12-13T08:08:00.000-08:00

He trobat, al cap i a la fi, un altra minúcia, sé que no t'importa, que abans t'agradaven més. T'impressionaven aquells detalls, enginyosos o almenys la manera de mostrar-los. Potser era l'entusiasme... O la ingenuïtat amb què ho miraves?

I jo, que encara sóc xiquet, pensava que era real. M'agradava aquell joc. Sempre em passa igual, no me n'adone, només vull ser jo...

I així, malauradament (o no) repeteixo la gràcia quan sense adonar-me'n replantege la mentida de nou. I jugue, faig l'ase i altres històries, evidentment tot és efímer, no dura massa... Però el moment, l'estat pres d'alguna manera, és indefinible, o si més no, difícil d'explicar.
Embriagat de joc, de pensar, estableixo contactes. Tot és contrastable i relacionable, un món de possibilitats sempre mentals.

Que penses? Encara m'estimes?

He tornat a caure. Tot és ara i és possible.

campanada 5

2011-12-07T05:19:00.000-08:00

No valen teories.

2011-11-25T09:42:00.000-08:00

Com una paradoxa es presenten fets i realitats tan humans com l'acte de dubtar. El fluir de l'alegria o la necessitat de retrobar a la persona estimada són, senzillament, misteris que només es resolen sentint. Com el menjar i el beure. Saciar la fam o dormir d'esgotament...

Ahí és quant la consciència, quan la voluntat conscient, deixa de jugar el seu paper. No valen teories.

L'amor no es pot pensar.

Supernova.

2011-11-13T11:20:00.000-08:00

Obsessionar-se.

2011-11-05T06:27:00.000-07:00

Arranca, fuig, i trenca amb totes les barreres que suposen un estat immòbil. Evidentment, si, vitalista i revolucionari, encara que la paraula ja comença a fer-se empallegosa. Existeix, ha d'haver, més enllà dels convencionalismes i de les quotidianitats menys actives, maneres alternes que ens permeten seguir.

Contribuir o accelerar les nostres cabòries és inevitable.

Trivialitat? Trivialitat també pot ser allò que considerem verdaderament important. Al cap i a la fi, blanc o negre, negre o blanc; el fet sol escapar a la consciència de ser una inèrcia espiral. Una manera cíclica repetida constantment. El temps corre, tot es transforma, i així caminem.

La Terra gira. Entendre el progressivitat, o si més no, la transformació, ens permet refer-nos. Estudiar el passat i pervindre el futur son sinergies conegudes que han estat qüestionades o re-inventades. Pensar-les, ja siga des d'una perspectiva més o menys dogmàtica, és assumible. Tant com la norma. El "si" i el "no".

No cal dramatitzar, vull dir, no cometem l'error de situar-nos fora, o siga, d'alienar-nos. Escriure en primera del plural és una forma ridícula quan et mires i et veus sol però més encara si et mires i no et veus. Una qüestió d'actitud amb una tasca que possiblement no siga tant necessària. Excés de virtut. Ser un crac o estar completament boig, o almenys això diuen.

E.H. GOMBRICH. La Historia del arte. Pag. 501.

2011-10-31T02:36:00.000-07:00

"Precisamente fue la sensación de seguridad lo que los artistas perdieron en el siglo XIX. La ruptura con la tradición había abierto un campo ilimitado para escoger; en ellos estaba decidir si querían pintar paisajes o dramáticas escenas del pasado, si querían escoger temas de Milton o de los clásicos, si querían adoptar el severo estilo neoclásico de David o la modalidad fantasmagórica de los maestros románticos. Pero cuanto mayor se había hecho el campo para elegir, menos fácil se había vuelto el que los gustos del artista coincidieran con los de su público."

Intrínsec-Reversible

2011-10-05T07:04:00.001-07:00

campanada 4.

2011-08-27T04:39:00.000-07:00

Dibujo infantil anónimo.

2011-08-27T04:30:00.000-07:00

La inmediatez del dibujo casual y la linea sensible entendidos como un trayecto de placer desinteresado proporcionan fragmentos mentales. Una especie de ingenuidad que acentúa el valor de la inocencia y su sinceridad, convirtiendo el acto de dibujar en una sencilla demostración de inteligencia.

campanada 3.

2011-08-18T04:34:00.000-07:00

trajectes.

2011-08-18T04:16:00.000-07:00

Qüestions d' alteritat. (crec)

2011-07-12T12:02:00.000-07:00

Podríem dir que la creativitat conté això que en diuen "factor màgic". Tenir "duende". Una mescla entre espontaneïtat i reflexió simultànies. Per als que la treballen és com un múscul, una eina que s'aprèn a utilitzar sempre des de la inquietud, la curiositat o la fam creativa. Això que també se'n diu la "capacitat d'expressió", "impuls creador", etc, etc...

Emmarcada dins el camp artístic, la creativitat com a concepte pot ser haja cobrat massa importància. Es sabut que actualment el món de l'art s'ha convertit en una "família" molt popular. Hi ha una esquizofrènia estranya amb tot açò de la creació. D'alguna manera s'ha convertit en una obligació moral, en un dogma cultural. Una llibertat creativa abanderada del fer per fer que banalitza, que genera cortines de fum, boscos d'idees que desdibuixen els límits, les fronteres s'esborronen i allò més interessant continua mantenint un origen perifèric. Un excés de l'estat de benestar supose.

El llenguatge és una forma de joc, o pot ser el resultat del joc. No està del tot clar. El llenguatge muta per defecte, es a dir, és llenguatge en tant què muta. La paraula és una eina que es treballa, una forma d'estètica que s'aprèn ja siga des de la poesia , des de l'assaig, des de la narrativa o des de la necessitat bàsica de demanar un got d'aigua.

Evidentment, és difícil traçar les línies divisòries que delimiten on acaben les formes determinades de qualsevol llenguatge. Pot ser no existeixen, o almenys, de moment, serà més productiu pensar que no existeixen. Com ja sabem, el punts de partida sempre son difusos. Grandiloqüents. La idea es fa concreta a mesura que avança la praxis. Medible. I finalment previsible.

En última instància només quedaran els resultats, l'objecte, els residus ideàtics i, per descomptat, els vicis de l'exemplaritat.

trajectes.

2011-06-17T03:13:00.000-07:00

Joan Fuster. Sagitari, pag. 55.

2011-06-17T03:10:00.000-07:00

Veiem tot el que mirem? Mirar i veure son operacions que no sempre coincideixen. I el suplement de la ullera encara ho complica.

"Todo es segun el color del cristal con que se mira"

Deia un governador civil de València que feia versos. El vidre és important. Sobretot, si te color: un color o altre. A la llarga ens hi acostumem i creiem que el color del vidre és el color de la realitat. Més: usem ulleres fumades, a posta, perquè - a l'estiu a l'hivern o quan siga- una claredat excessiva ens espanta.

campanada 2.

2011-06-17T02:59:00.000-07:00

trajectes.

2011-06-15T01:37:00.000-07:00

campanada 1

2011-05-22T05:22:00.000-07:00

trajectes.

2011-05-18T09:21:00.000-07:00

Anàlisi/ interpretació d' ORIGEN (Inspection) – PLUJA D'IDEES.

2011-03-09T10:58:00.000-08:00

.-La ciutat es presenta com un laberint arquitectònic a la manera d'Escher.

.-Escher/ laberint arquitectònic/ paradoxa = circuit tancat.

.-Espionatge/ acció.

.-Somni com a fugida de la realitat = forma de creació.

.-Clixés propis dels "trillers d'acció"...

.-El concepte "idea" apareix com un element articulable/flexible/ transformable.

.-Grans corporacions roben documents.

.-Arquitectura urbana / edificis grans.

.-Les Grans Corporacions Capitalistes exerceixen el poder.

.-Les grans Corporacions com a responsables del caos.

.-Humanitat en perill = fi del món = perill mundial.

.-Treball en equip.

.-Apareixen elements o símbols identitaris que representen la individualitat (TÒTEM)

.-Psicologia.

.-Arquitectura.

.-Sensacions positives ajuden a oblidar (capacitat d'oblit reivindicada per Nietzche a La genealogia de la moral com una eina necessària per al progrés-transformació del present)

.-Relació amb el pare/mare - complexe d'Edip.

.-Matar (negar) al pare per a constituir-se com a individu.

.-Mal (esposa de) Cobb = sentiment de culpa.

.-El record dels fets passats es transforma amb el pas del temps -- s'idealitza o es dramatitza.

.-Confusió entre somni i realitat/ entre realitat i ficció.

.-Raó com a forma de repressió - contenció.

.-Ciutat = Humanitat postmoderna = ciutat formiguer (massificació)

.-Somni/ Màgia VS Raó/ consciència/empirísme.

.-Tòtem = metàfora.

Atac de trompeta. 125 x 127 cm. Acrílic i barra d'oli sobre paper sobre fusta.

2011-01-30T17:30:00.000-08:00

Diàleg inútil. (literatura o realitat?)

2011-01-28T07:31:00.000-08:00

Antoni:

Transformar-nos, anar més enllà.
Allà on els colors enceguen de tanta claredat.

Trobar eixe món que suposem, ha de ser gran.
Sempre nou.

Un espai on el temps no fora temps i la vida fora eterna.
Un espai on no fora necessari pensar.

M'imagine que aquest lloc seria blanc, ha de haver llum, molta llum, y la bellesa no seria exceciva.
No hi hauran emblemes ni símbols. Ni tan sols la metàfora ens podrà servir per a jugar. Per a enganyar.

El plaer no ha de ser pensat. No pensarem qui som ni voldrem ser, simplement divertit, com quan érem nens. D'alguna manera immersos. Simplement essència.

Anna:

M'encanta, i estic d'acord, però no creus que està massa lluny? Renunciaríem a tot en favor nostre, seriem egoistes. No creus que pensar-ho implica una fugida?

Antoni:

No hem fugit mai. Estem ací, simplement divaguem i ens submergim, nosaltres no hem anat mai enlloc ni ens hem lliurat de ninguna entesa. Nosaltres busquem sense saber ben bé què i en som conscients. Però ha de haver algú que pense més enllà.
No es tracta de viure en la inòpia, simplement imaginem...

Aquesta capacitat, aquesta manera de “fugir” només és producte de la facultat humana de pensar. Ha d'haver algú que permanesca en aquest estat de ficció permanent. De fricció permanent.

Tu i jo som fills de l'avuí...

Anna:

L'avuí... l'Avuí està convertint-se en una de les obsessions més alienants dels pensadors, dels mitjos de comunicació, dels lectors, dels naturistes, de les persones més humanes. Com pot ser?
Perquè no som capaços d'entendre el nostre present? Sembla inabastable.

Antoni:

És inabastable perquè som dintre. Com la ment humana, la consciència no és el tot...

"Amb la mímesi del gest" al museu de Pego.

2011-01-12T08:18:00.000-08:00

Amb la mímesi del gest. (del 17 Desembre al 8 de Gener a la casa museu de Pego.)

2010-11-18T06:53:00.000-08:00

L'expressió, vista com un mitjà de canalització, pot portar intencions o simplement ser la conseqüència de certs estímuls. Per "intenció", entendríem la voluntat d'introduir un discurs concret dins del propi mig.
Actualment en estètica i en l'art contemporani, les obres artístiques son enteses com símbols que amaguen significats o que almenys contenen la voluntat de l'artista de contar alguna cosa, no obstant, si analitzem l'expressivitat com una simple resposta observarem que es tracta d'un gest purament sensorial. No racional.

"Amb la mimesi del gest" és el resultat d'una investigació plàstica-pictòrica en la qual he fet servir com a punt de partida la línia i la pinzellada "sensibles" per a formular-me preguntes intrínseques al voltant de l'automatisme, la percepció i els factors psicomotrius que converteixen aquest gènere en un exercici d'auto-representació.

Existeix una fricció sensorial que forma part de la intel·ligència i que ens impulsa a reincidir sobre el fet creatiu, ja siga dibuix, dansa o tocar un instrument musical -entre moltes altres disciplines-. Aquestes activitats son bàsicament sensitives i es manifesten en totes les fases de creixement d'un individu. Els dibuixos infantils, per exemple, son el resultat d'una necessitat bàsica d'expressió. Un llenguatge, que, s'inicia com un simple divertiment i que amb al temps esdevé tècnica i voluntat representativa. Un llenguatge simbòlic obert a la interpretació que ens parla d'aspectes singulars de la vida i les vivències de l'autor.

Conservant la gestualitat intente allunyar-me del discurs de l'expressionisme abstracte, del surrealisme, i de la pintura dels anys 80. Així, immers dins de la representació tautològica actual, pretenc acompanyar aquestes pintures d'una reflexió més científica que entén la tasca pictòrica-abstracta desde una perspectiva objectual. Alliberar la pintura del seu propi mite i presentar-la com un resultat orgànic que exigeix el compromís del seu autor amb la resta de llenguatges artístics per tal de continuar alimentant aquest joc metafòric de recerca i de fantasia que és en definitiva el motor que mou les inquietuds de l'art dels nostres dies.

Espere que aquestes pintures vos resulten interessants.

trajectes.

2010-11-12T03:45:00.001-08:00

Interpretació del somnis.

2010-11-09T06:16:00.000-08:00

octubre, dia 9. Acrílic i barra d'oli sobre llí. 150 x 150 cm.

2010-10-18T04:09:00.000-07:00

trajectes.

2010-10-14T04:29:00.000-07:00

Action painting.

2010-10-03T07:39:00.000-07:00

Karel Appel (1921-2006). Grup Cobra 1948.

Procesos.

2010-09-28T05:13:00.000-07:00

pintures: Àlex Seguí.
música: Joan Marc Pérez -La Gossa Sorda-

sense títol. 120 x 120 cm.

2010-09-07T11:58:00.001-07:00

De moda.

2010-09-03T08:59:00.000-07:00

Quines son les claus per a una "política cultural progressista"?

2010-08-28T07:40:00.000-07:00

De gran rigor i coherència. Les seves propostes suposen una actitut compromesa i allunyada dels aspectes més comercials de l'art. La seva concepció artística pot entreveure's en una de les afirmacions: "L'art és una acció personal que pot valdre com a exemple, però mai tenir un valor exemplar". D'aquesta manera per a ell, l'art només té sentit quan ens fa conscients i responsables d'una realitat personal, normalment a través del propi joc de l'art.
Inicia la seva feina des de la pintura enquadrant-se aquesta dins l'informalisme, la seva única exposició dins d'aquesta tendència la realitza el 1962 a la galeria Lorca de Madrid. Posteriorment, el seu treball s'enquadra en l'art objectiu, constructivista i racional; el 1967 és seleccionat per al Primer Saló d'Art Constructivista. El 1968 després d'una estada a Nova York pren contacte amb el minimalisme.
D'una fase anomenada per ell mateix com a "pintura habitable" evoluciona cap a la construcció de llocs mitjançant "environements" i "performances". A partir de 1972 els seus treballs es realitzen en espais urbans principalment i la seva intervenció en grans espais dimensionals.

(http://es.wikipedia.org/wiki/Isidoro_Valc%C3%A1rcel_Medina)

La deriva és el camí.

2010-08-24T12:54:00.000-07:00

Molts solem pensar sobre quin és el lloc que ocupa la pintura dins de l'actual bosc de propostes artístiques. Una selva on el debat, la recerca, l'excés, la manca de compromís, i la sinceritat conviuen i convoquen als mateixos mites.
Jo per exemple, amb el temps, he desenvolupat una perspectiva més global i pseudonihilista en quant a la totalitat de factors que configuren el present. Precisament d'això i d'alguna altra qüestió pretenc divagar en aquest text.

El meu present, es un altre. Un altre més. Una mirada més o menys allunyada, més o menys panoràmica i també més o menys contaminada. Un altra mirada que s'adhereix a l'acumulació.

M'encanta la pintura, no obstant, no gose a reivindicar-la per sobre d'altres llenguatges, seria ridícul, massa ridícul. M'agrada la convivència actual dels llenguatges artístics, i crec que la hibridació és nutritiva, positiva, y necessària. També se que hi ha llenguatges oposats i reconec que els xocs comunicatius son una realitat. Diré més, soc capaç d'intuir-los acostumat com estic a assistir com espectador a tot tipus d'exhibicións pròpies i apropiades per a aquesta esquizofrènia estètica tan actual.

Crec en la construcció de discursos i crec en la possibilitat de la retòrica com un mig en sí mateix. Acadèmicament també diferencie entre paraula i imatge, entre objecte i discurs, entre realitat i ficció, entre acció i passivitat, entre tradició i modernitat, entre apocalíptics i integrats, entre humilitat i egoisme, i entre molts altres conceptes que, associats, al final de la partida, sempre esdevenen paradoxa teòrica.

Al cap i a la fi, son tantes les convencions i tantes les possibilitats.

Els que pretenem una analogia, els que mirem massa el futur no sabem on anem. Pot ser aquest siga el vertader problema. Alguns pensen que la llibertat d'acció actual és la clau del moment, altres pensen que es tracta d'una bajanada residual postmoderna. Jo, per la meva part, confie plenament en la visió de l'individu que dedica les seves capacitats a la creació d'un itinerari personal utilitzant la referència col·lectiva. Observant el comportament de les tendències o simplement portant fins a l'extrem una estètica lliure.
Evidentment, l'activitat ha de cristal·litzar en quelcom cosa. No es necessari obtindre un anàlisi crític immediat. S'ha de deixar navegar a l'investigador. No és necessari un pronòstic a no ser que l'única voluntat siga la simbiosi.

M'interessa la crítica. És necessari que el llenguatge creixca amb el verb. Però pense que gran part d'aquesta s'ha situat molt aprop de l'estatus quo, molt aprop de les convencions. Moltes institucions amparen una crítica influïda pels prejudicis del poder polític, que, lluny d'entendre la visió de la creació, solament reclama d'aquesta participar del seu exotisme. Una espècie de penitència moderna que no admet divergències.

Pot ser el pes de la modernitat siga execiu, però de moment no podem renunciar a ella per complet. La deriva i l'experimentació son el motor que encara alimenta als sectors més perifèrics i interessants d'aquesta gran xarxa de caçadors d'idees. Renunciar a qualsevol llenguatge resulta rídícul quan la possibilitat simplement depèn del compromís amb un mateix.

Jo crec que la deriva és el camí del canvi.

Turbulent by Shirin Neshat.

2010-07-28T07:29:00.000-07:00

150 x 150 cm. Juliol 2010.

2010-07-21T14:28:00.000-07:00

Perills.

2010-06-21T12:00:00.000-07:00

Vicent ha obert els ulls per fi i el que abans ell creia somni ara és real i verídic. Peluts, enormes i hostils, al seu costat s'alcen aquells monstres que desde fa temps l'acompanyen.

Ara ell és un més.

sense títol. 150 x 150 cm.

2010-06-19T03:31:00.000-07:00

Escriptura automàtica.

2010-06-15T03:36:00.000-07:00

Fins a quin punt es possible abstraure's sense necessitat de pensar a quines causes pot ser adscrita la blanca cadira que ahir vaig poder de-construir a base de martell i alicates?
Escric, escric, escric, i jugue amb les paraules i amb la tautologia que comporta la reversibilitat, o siga, el jo sobre el jo.
Quina força tenen les paraules i el llenguatge quan s'utilitza un codi que no entén ningú? Estic escrivint amb sinceritat o solament es un joc? Una exhibició?

Quants segons he trigat a escriure una oració sense pensar ?

Maleïsc la gràcia dels qui creuen que amb la mala llet aconseguiran alguna cosa i maleïsc el dia en que vaig creure que la lluita per l'ego valia la pena.

Després de contar-vos aquest conte segurament pensareu que la literatura només es la capacitat estètica-plàstica d'un individu per a crear realitats més o menys creïbles, jo per la meva part vos diré que aquest text es una merda. No em dona la gana de sotmetrem a ninguna prova que m'acredite, vull ser lliure i vull que m'escolten quan parle.
Supose que tots volem que ens escolten quan parlem... Però bé els elefants sempre han tingut quatre potes.
No se... Com ho veieu?

Quina roba li puc comprar per a la boda de la girafa?

primavera 2010. acrílic i barra d'oli sobre llí. 150 x 150 cm.

2010-05-25T07:44:00.000-07:00

2010-05-04T09:40:00.000-07:00

Fins ara havia utilitzat un sistema basat en la improvisació total y en la superposició de capes. Els últims quadres que he estat treballant respiren un altre aire. D'alguna manera he reduït el ventall de possibilitats i m'he centrat en la pulsió gestual com a eina base. L'automatisme pictòric, sobre el que ja havia escrit anteriorment, va convertint-se en un recurs plàstic que camina a mig camí entre el control i la visceralitat. Existeix en aquesta estètica algun vestigi del surrealisme abstracte, però sincerament, no crec que "la pulsió" en aquestos quadres siga associable amb la fantasia dels somnis surrealistes figuratius y/o abstractes, així com tampoc crec que siguen una forma d'extracció de pensaments concrets amagats al subconscient.
El surrealisme utilitzava en el seu imaginari figuracions i transfiguracions que donaven als espais una forma de representació onírica que recordava als somnis. L'exemple més evident o més fàcil era la pintura de Dalí. D'ahí la seva popularitat.

L'expressionisme abstracte en canvi, porta aquestes premisses al extrem, Arshile Gorky o Willem de Kooning per exemple, mantenen aquestes relacions amb el surrealisme, no obstant, les formes i les linies avancen cap a una abstracció més radicalitzada, comença a perdre's la representació.

Si analitzem l'obra de Jackson Pollock per exemple, observarem que la configuració del famós dripping no es tant casual com es pensa. La psicologia de la pintura guarda incògnites interessants al voltant del subconscient, però en la seva configuració, l'abstracció gestual també respon a qüestións perceptives y cognitives que fan que l'artista prenga decisións. L'elecció del color, per exemple, mai es casual.

Fins ara, la ingenuïtat més real ha estat la dels infants. El descontrol tècnic, la inestabilitat del traç, no afecta a la composició de l'espai ni a l'elecció dels colors, però si revela una llibertat total a l'hora de disposar les línies o les taques sobre el paper.

Sèrie sobre fusta viva.

2010-04-25T04:57:00.000-07:00

Falles. De la fase 1 a la fase 4.

2010-03-22T03:12:00.000-07:00

acrílic i barra grasa sobre fusta. 122 x 122 cm

2010-03-05T09:56:00.000-08:00

cuadre en procés sobre fusta viva.

2010-02-17T09:45:00.000-08:00

2010-01-02T13:34:00.000-08:00

Vanguardias, intuición y Thomas Hirschhorn. (originalmente escrito en castellano)

2009-12-14T13:08:00.000-08:00

La estética actual es el reflejo, hoy igual que ayer, de la sociedad en todas sus facetas. Es el reflejo de actitudes, tendencias, cánones o sistemas de pensamiento y de una determinada técnica teórica.
En mi opinión la práctica artística y la crítica han devenido en este último siglo un cuerpo compacto que ha actuado como esponja y catalizador a la vez, influyendo en otros campos y contribuyendo a la transformación constante.

En un sentido abstracto, la deconstrucción implica transformación. Así lo concibió el cubismo después de todo aquel proceso iniciado a principios del siglo XX, inscrito en ese mar de “ismos” hoy conocido como “las vanguardias”.
La obra de arte se configuraba como el resultado/conclusión de un proceso. En el caso del cubismo, curiosamente, la deconstrucción formal esbozaba una conclusión objetual, la deconstrucción devenía construcción.
De alguna manera, en todo proceso creativo siempre ha imperado una máxima academizante: la síntesis. La conclusión siempre es el resultado de un proceso de tanteos con voluntad de resumir, de despejar o de higienizar lo residual para vislumbrar aquello que ha de entenderse como propuesta estética.
El referente es la casilla de salida. Tiene que haber una voluntad, una intención, o una necesidad no exclusivamente racional de alcanzarlo o transformarlo. La sensaciones del artista, los estímulos, o aquello que se conoce como “intenciones”, se sitúan en distintos niveles del proceso creativo. La consciencia, el grado de consciencia, es algo que el artista adquiere con el tiempo con el dominio de una técnica o lenguaje. Ya sea mental o físico.

Pero existe aquí algo que resulta paradójico: el dominio total de dicha técnica puede convertir la obra del artista en un lenguaje previsible, así pues, el interés artístico de una obra no reside tanto en el nivel de control técnico adquirido sino más bien en el equilibrio/simbiosis entre lo expresado y la factura del medio con que se materializa o se hace visible.

Con esto se establece un vínculo entre aquellos artistas que pertenecieron al periodo de las vanguardias y los artistas actuales.

En un sentido contextual los artistas contemporáneos no actúan bajo los mismos influjos que los artistas modernos o postmodernos. Podríamos identificar, incluso, desde una perspectiva muy limitada, diferencias notables entre grupos de creadores actuales y creadores postmodernos, pero los componentes que inducen al individuo a sumergirse en este mundo de pulsiones y de sensaciones puramente mentales no varia. La naturaleza del artista siempre conserva la misma idiosincrasia.

la intuició des de la wikipedia:

2009-12-04T04:01:00.000-08:00

"La intuición es un concepto extraído de la epistemología que describe aquel conocimiento que es directo e inmediato, sin intervención de la deducción o del razonamiento, siendo habitualmente autoevidente.
En Filosofía ha sido estudiado, entre otros, por Descartes y Kant. El primero,[1] desde el racionalismo más puro, le atribuye el significado de conocimiento inmediato. El segundo distingue, en su Crítica de la razón pura, la intuición sensible e intuición intelectual.[2]
Según algunas teorías psicológicas, se le llama intuición al conocimiento que no sigue un camino racional para su construcción y formulación, y por lo tanto no puede explicarse o, incluso, verbalizarse. El individuo puede relacionar ese conocimiento o información con experiencias previas, pero por lo general es incapaz de explicar por qué llega a una determinada conclusión. Las intuiciones suelen presentarse más frecuentemente como reacciones emotivas repentinas a determinados sucesos o sensaciones que como pensamientos abstractos elaborados.

Pulsió sobre paper.

2009-12-01T15:55:00.000-08:00

2009-11-30T15:46:00.000-08:00

Últimament tinc una estranya sensació de retrocés. Em sent plenament identificat amb l'automatisme quan execute els traços sense mirar. Aquesta sensació de descontrol m'agrada. Tal vegada siga aquest estat o aquesta pràctica el recurs més sincer que he fet servir fins al moment. Els treballs pareix que es resolen amb més simplicitat. No son treballs amb molta quantitat de matèria, sinó més bé tot el contrari. Son més líquids.

M'agradaria arribar a configurar un quadre amb un únic traç nerviós molt fi. Una única pulsió. Comen-se a sentir-me de nou identificat amb els dibuixos senzills. M'interessa que el mig siga el més directe possible, però continue treballant amb molts quadres a la volta, de moment encara necessite construir el caos informal.

Sense títol.

2009-11-27T05:35:00.000-08:00

sense títol II.

2009-11-02T07:19:00.000-08:00

Excés de fantasia necessària.

2009-10-22T09:41:00.000-07:00

Diria que tot allò que prové de l'art es una fantasia, un producte exclusivament humà que és i ha de ser obligatoriament imaginatiu.
Els homes i les dones som fantàstics per naturalesa, l'artista només és un individu que es submergeix de manera favorable (o no) en aquest àmbit.

La seva funció és la de jugar i divagar.

L'esmentada facultat es fa palpable per a l'observador en l'acte estètic. La divagació es un joc que ha de ser exhibit d'alguna manera. Sense exhibició no hi ha acte comunicatiu, sense acte comunicatiu desapareix tota possibilitat estètica. Hem de tindre en compte que un artista sempre serà un exhibicionista. (en el sentit més positiu de la paraula)

Els estils es confeccionen per mig dels artistes més compromesos, però no es pot construir un trajecte si no es fa ús de l'exhibició. El carisma i la sensualitat només poden existir si hi ha exhibició.

Com en un acte teatral l'artista es reinterpreta sempre a sí mateix. El pro home sempre es presenta al públic per mig de la provocació. El talent es pot instal·lar en qualsevol àmbit. Així mateix, també em de tindre en compte que l'individu "artista" es desenvolupa sempre gràcies a la fantasia col·lectiva. (Sense el col·lectiu res té sentit.)

La fantasia individual no implica individualisme perquè la naturalesa de l'individu l'obliga a conviure amb la resta. Lluitar contra aquesta evidencia facultativa implicaria automarginació, soledat, depressió psicològica, etc..

La fantasia col·lectiva exigeix el treball fantàstic dels artistes, com deia, el talent es pot instal·lar en qualsevol àmbit: política, docència, economia, hosteleria, patinatge, construcció, música, i un llarguíssim etcetera.

Actualment el “món de l'art”, en aquest sentit, actua com un apartheid acreditat oficialment per a divagar. Un món de possibilitats que reclama contínuament l'atenció d'un públic que no sempre veu amb bons ulls l'activitat artística contemporània. El concepte “aura” definit per W.Benjamin s'ha transformat, la societat postcapitalista entén l'art com un escenari espectacular que no es limita únicament -des d'una perspectiva modernista- a la recerca de la sublimitat. Els museus actuen com a espais de trobada hipermoderns on no existeixen límits funcionals entre les diferents disciplines artístiques.

Jo diria que la disconformitat i l'angoixa dels artistes i els teòrics del gremi amb la cultura de masses crida des de fa alguns anys a la contradicció.
D'altra banda la necessitat de cridar l'atenció en un mercat col·lapsat de propostes ha conduït a la provocació gratuïta, a l'especulació inflacionista, i al mal fer de molts artistes.

Plantejar-nos la pregunta de quina és la “veritable” funció de l'art resulta complex alhora que absurd quan la divergència d'interessos entre les diferents capes que conformen l'estructura d'aquest sector és tan evident.

Obertures.

2009-10-20T16:43:00.000-07:00

Sense títol.

2009-10-02T08:29:00.000-07:00

Borratxera II: sobre l'automatisme.

2009-09-28T14:57:00.000-07:00

S'ha escrit molt sobre l'automatisme, sobre l'impuls sensorial, sobre el subconscient, sobre l'espontaneïtat i sobre la reflexió que sol tindre lloc durant els moments posteriors.

Son conceptes que tenen una relació molt directa i que, de moment, encara tenen punts en comú amb la pintura automàtica actual i amb les teories que expliquen el funcionament de la nostra percepció sensorial.

Evidentment, es quasi impossible que un simple lector com jo puga contrastar teories consagrades sobre el funcionament del subconscient. No és això el que pretenc. Però crec que no m'equivocaré si us dic que darrere l'automatisme, darrere del joc amb la matèria, s'amaguen moltes fal·làcies retòriques.
Seré sincer: desconfie d'algunes de les idees instal·lades des de fa temps al cor de la retòrica artística/plàstica col·lectiva. Cuan pinte, un dels meus objectius principals es fugir de la consciència per a submergir-me en un estat d'inconsciència relativa. Reduir el procés pictòric a impulsos que solen donar com a resultat un caos matèric, cromàtic i gestual aparentment incontrolat que vaig reordenant per mig del meu sistema perceptiu. Una batalla mental.

Els meus quadres son el resultat d'una catarsi cíclica. Son el resultat de pensaments i sensacions que només existeixen durant el procés. Després no hi ha res, el resultat és un objecte estètic preparat per a ser penjat d'alguna paret. Una composició pictòrica formal.

Borratxera. (200cm x 200cm)

2009-09-21T16:09:00.000-07:00

Diagnòstic 0

2009-07-27T12:04:00.000-07:00

Els comunistes d'ahir, els comunistes d'avuí, els anarquistes i també els dubtosos sectors de centre-esquerra som alumnes de la veu de la raó. Diria que sempre hem estat més aprop del naturalisme i la quotidianitat. Del realisme.
Crec que d'alguna manera sempre li hem fugit a la improbabilitat, a la màgia, a la llegenda... Li tenim ràbia al monumentalisme i a l'estètica nordamericana i no ens atrau el misticisme neohippy. (o almenys això pareix.)
Deu ser per l'educació que em rebut. La nostra generació (a grosso modo) és diferent a la de la transició i no te res a veure amb la de la dictadura. La nostra generació ha crescut amb la televisió i de ben menuts em tingut accés als cinemes i als ordinadors convivint amb el món de la imatge i les noves tecnologies.

La educació moral europea guarda un fort component neosocialista i neolliberal fruit de tot el que ha estat passant a Europa des de la II Guerra Mundial. Pensaments actuals que es combinen amb els pensaments nietzschians, freudians, heideggerians, etc., i que es complementen amb una forta presència de valors provinents del catolicisme.
Si la educació actual és nodreix de la ciència i la cultura, entendre quin ha estat el paper d'aquesta i analitzar les contradictòries relacions que guarda amb els hàbits religiosos seria un bon punt de partida per a entendre millor quins son els ingredients de la moral actual.

Podem afirmar que tenim una sort immensa perquè actualment a casa nostra no és necessari viure una dictadura ideològica per a que les noves generacions siguen conscients de quins son els seus drets i obligacions fonamentals.
No em conegut l'explosió de les avantguardes ni el final de la II Guerra Mundial però tota la gent pareix que entén les paraules "democràcia", "drets humans", "raó", etc.

Si sortim al carrer ens en adonarem que la realitat és cruel i que la vida no està només als llibres. El món ha donat algunes voltes. L'estudi d'una carrera s'ha convertit indubtablement en una banalitat intel·lectual per als sectors tècnics de la superproducció.
Avui els mecanismes de la raó se'ns queden curts, el present occidental és un present barroc, un collage amb fragments de racionalitat si se'm permet la paradoxa. Forma part d'un subsol cultural que està recomponent-se i retroalimentant-se de nous valors i noves idees que son multi direccionals i d'orígens alterns.

La fusió cultural s'ens presenta com una realitat complexa i en art contemporani, per exemple, l'originalitat del producte ha substituït quasi per complet el compromís amb les persones.

Classes de yoga, viatges a Egipte, teories de la clonació, cirurgia estètica, fonamentalisme islàmic, llibertat sexual, alimentació transgènica, filosofia zen, renaixença dels pensaments neonazis, moda vintage, feminisme, dones esclaves, teories de l'antimatèria, vacances a la lluna i un llarg etcètera podrien ser els ingredients del nostre present.
Però també hi han coses positives: el capitalisme està malalt, la música ara és quasi debades, Internet ens manté en contacte amb qualsevol racó del món, i la cosmètica ja no és nomes cosa de dones.

No podem saber com ni quan acabarà definint-se el nostre present, no obstant, noves lectures, noves mentalitats, noves maneres de veure el món son ara més que mai necessàries si no volem acabar immersos en una situació malauradament nostàlgica i empallegosa.

Art compromés.

2009-04-27T06:54:00.000-07:00

Si ens esforcem al observar descobrirem que l'estètica es troba en tot allò que es desprèn de l'activitat humana. Seria absurd negar, per exemple, el talent dels qui van escriure la Bíblia, les seves guerres, els seus personatges, aquella moral redemptora summament contradictòria o la por a Satanàs. En realitat, la por que molts judeocristians senten per Satanàs és també producte d'una atracció causada per una interessant caracterització a mig camí entre el terror i la sublimitat.

Si tenim en compte perquè l'estètica no obeeix a ningun tipus de dogma ens adonarem que l'art és autònom i igualment capaç d'enaltir belleses admirables com d'il·lustrar imatges desoladores o immorals.

Qui s'atreveix a dir que l'esvàstica nazi no és un dels dissenys més interessants de la història?

Al món de l'art es parla de la llibertat de l'artista i s'intenta separar el compromís social del compromís estètic i viceversa.
L'excés de compromís moral pot afectar negativament a l'obra de l'artista i l'excés d'esteticisme pur pot convertir a l'artista en un ignorant. Mantindre l'equilibri, mantindre's al limit de la paradoxa comporta un compromís mentalment esgotador.

Son molts els artistes que al llarg de les èpoques han afirmat estar al servici d'una idea. Artistes que com Joseph Beuys han afirmat ser lliures i no estar lligats a ningun règim, ideologia o partit polític. Aquests últims son els artistes que el postmodernisme va batejar amb el nom d'artistes compromesos per entendre l'art com una teràpia i utilitzar temàtiques naturistes i antixenofòbiques.

Artistes que van ser integrats dins la gran roda i que van passar a formar part del negoci de l’art. Però el problema ja ve de vell. Picasso estava afiliat al partit comunista i mai va pensar en compartir la seva fortuna. Josep Renau, per altra banda, havia renunciat a l'art de les grans galeries però va guanyar molts diners gràcies a la segona república i a la “revolució”. Diuen les males llengües que veure-lo passetjar pels carrers amb cotxe propi era tot un espectacle.

Els artistes, com deia Mark Rothko, d’alguna manera sempre han estat uns mestres de l’evassió i la sensibilitat i això ha valgut l’existència d’obres com El Guernica o Els desastres de la guerra de Goya. La impossibilitat de mantindre uns valors que contrasten amb les estratègies de mercat es una de les paradoxes més interessants que conformen l'art.

Amb l’art no solament hi juga un paper important l’artista o el crític, també el juga la societat, la tecnología i els individus adinerats que afavoreixen la continua renovació de valors en pugna constant.

Amb una mescla de factors tan amanida es cuasi inevitable que els artistes, els individus compromesos, els no compromesos, els moralistes o els lliurepensadors, entren en conflictes morals, ètics o d'identitat.

La veritat és més ridícula del que pareix i dictar sentències resulta més mediocre que observar.

La relativitat i el fragmentarisme son eixos aparentment inestables però jo crec que son sincers.
Ajuden a veure millor la realitat en detriment de les falses ideologies i en contrast amb les hipocresies de la ètica i la moral.

Sobre "Tòtem"... (94 x 113 cm)

2009-04-06T16:12:00.000-07:00

Últimament els meus treballs s'havien tornat completament abstractes i intuïtius, la figuració era un tipus de construcció que no contemplava en absolut. Els meus quadres solen ser conclusions que amaguen darrere seu una lluita plàstica formal que tal vegada a algú li podria resultar exagerada.

Mai he estat del tot segur en quant a la programació de la meva manera de treballar. El meu sistema podríem dir que és un "no sistema". No puc demanar-me a mi mateix una definició concreta però crec que més o menys soc conscient del zig-zag que experimenta la meva ment a mesura que avança la praxis.

Tòtem és un exemple d'aquest sistema de treball. A aquestes altures tots sabem que l'abstracció plàstica va molt lligada a la tautologia, però amb Tòtem l'última intervenció, l'instant que precedeix el final del procés de creació em va obligar a resoldre'l d'un altra manera.

La deriva pictòrica em fa pensar que la totalitat de la meva obra és divergent i multi direccional però no considere que aquests factors puguen ser contraproduents.

En aquesta peça retrocedeixc de forma curiosa i reapareix la representació en forma de metàfora.
La figura central es presenta com un gran tòtem que em recorda les cultures tribals africanes. Sempre he pensat que la ciència racional i la fe religiosa tenen un lligam quasi ocult, i es que assolir un sistema de pensament siga màgic o racional no deixa d'atendre una necessitat bàsica de l'home: crear formes articulables que donen sentit a la realitat. Així doncs, si volem, un "tòtem" és comparable amb una obra d'art occidental, és comparable amb una imatge religiosa i també es podria comparar amb una fotografia d'un gran pensador.

Un tòtem és comparable amb tots aquells objectes representatius que per raons diverses estan dotats d'una aura que els divinitza.

Quan dic "tòtem" parle del concepte "aura" però aquest quadre igual que molts altres s'ha configurat en si mateix com una casualitat. Així doncs, quin grau de compromís conceptual poden tindre les meves paraules amb aquest quadre?

Quan pinte treballe amb el subconscient, no pense amb totes aquestes idees, aquests pensaments surten en altres moments estimulats per una imatge concreta. Les imatges ens proporcionen estímuls que ens impulsen a pensar idees que estan directament relacionades amb les nostres lectures. Jo crec que els quadres no son contenidors de paraules, la paraula és un element neutre i associable al que molts artistes ens hem acostumat i em omplert de connotacions.

S'ens fa impossible entendre un art de la plàstica si no va acompanyat d'un art de la paraula...

Veieu...? ja estic de nou amb la tautologia!

Amb açò no afirme que aquest treball careixca de contingut metafòric, però desconfie de nosaltres (els artistes plàstics) cuan el fet de posar títols a les nostres obres es converteix en una obligació dogmàtica que ve condicionada per un manera de fer i entendre l'art que s'ha anat amanerant.

Presències i absències.

2009-03-30T11:12:00.000-07:00

A les nostres habitacions llegim, dormim, escoltem música, fumem, no fumem, embrutem, netejem, discutim amb nosaltres mateixos, fem l'amor i moltes altres coses que no contem perquè la vergonya no ens deixa.

Observar el rastre de la presencia de cada individu és un plaer que convida a imaginar desde les coses més corrents fins allò més inaceptable, però pareix ser que els records d'aquestes diversions sempre son guardats als calaixos més oblidats de la nostra memòria.

Hola a tothom!

2009-03-15T07:39:00.000-07:00

Hola a tothom! Em dic Alex Seguí i aquest és el meu blog.

M'agradaria que aquest blog s'entenguera com un espai de divulgació i opinió estètica, no obstant, tenint en compte que avuí dia practicament tots els conceptes i disciplines estàn cada vegada més interrelacionats no descarte la possibilitat d'introduir altres opinions, cites, textos, música, imatges o videos que tinguen a veure amb altres camps.

Basicament aquest espai actuarà com un recipient que albergarà totes les meves cabòries, divagacións i excentricitats però no soc jo qui ha d'opinar sobre allò que así s'escriu... (encara que també m'agradaria)

Bé, l'altre dia vaig comensar aquest blog parlant sobre Francis Bacon, supose què els blogs s'haurien de comensar primer amb una presentació però ho vaig pensar massa tard...

No passa res, a la internet ho tenim cuasi tot perdonat.

Bé, no vull avorrir-vos més només volia presentar-me. Esperé que escriure así siga tant productiu per a mi com per a vosaltres...

salut i que vaja tot bé!

Sobre Francis Bacon...

2009-03-11T14:18:00.001-07:00

Les interpretacions dels cuadres realistes o transfiguratius solen tindre un transfons moral. Cuan la pintura es basa en la “realitat” sol tindre com a nucli temàtic a l'home i les seves contradiccions, per tant, diriem que l'artista només és un individu que, voluntaria o involuntariament, obri i investiga camíns que permaneixen ocults al cor de la mentalitat col·lectiva.

En el cas de Francis Bacon es evident que entre altres li atrauen els temes relacionats amb el catolicisme i la crucificció per la forta connotació mística i morbosa que aquests li ofereixen.

Crucifixións, cossos deformats, apunts de restes sagnants d'animals als escorxadors i figures que et fan recordar idees que tenen a veure amb l'individu urbà, domèstic i postmodern.

L'obra de Francis Bacon a dies d'avuí encara posa els pels de punta als sectors eclesiàstics perquè rasca ferides que encara no han sicatritza't, no obstant, jo soc dels qui creuen que les interpretacións construides de vegades donen a l'obra una càrrega dramàtica exagerada.

Francis Bacon elegeix i aborda els temes d'una manera intuitiva. No és plenament conscient de quines poden ser les conseqüències però té molt clares quines son les qüestions més atractives perquè per a ell només es tracta d'un joc.

Jugar amb la pintura jugant a fer el drama.